36. Per què els humans intentem crear art copiant la naturalesa quan no hi ha art més bell que la pròpia naturalesa? I per què la ignorem al dia a dia si després la volem representar o copiar?



 Laura Serra de 4t ESO B

17 comentaris:

  1. Super xulo, m'ha fet reflexionar molt perquè no acostumem a valorar el que tenim al nostre abast.
    Eli Català

    ResponElimina
  2. Super xulo, m'ha fet reflexionar molt perquè no acostumem a valorar el que tenim al nostre abast.
    Eli Català

    ResponElimina
  3. És molt bonic, indica un riu que comença a seguir el seu curs, com el nostre.

    ResponElimina
  4. És molt bonic, indica un riu que comença a seguir el seu curs, com el nostre.

    ResponElimina
  5. Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  6. Potser perquè només valorem allò que ha tocat l'ésser humà i ens obsessionem en posseir-ho, quan la seva essència es troba en el seu estat més "salvatge", més natural. És més, potser perquè som incapaços d'adonar-nos que les coses que tenen més valor són aquelles que no tenen preu. El que és obvi, és que si som capaços de destruir quelcom com la naturalesa, que és, de fet, el que dóna lloc a la nostra existència, és perquè no la valorem prou!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quin comentari, Pol! Estàs a l'alçada dels millors comentaristes. I que encertades les teves paraules. Hi estic completament d'acord.

      Elimina
  7. Sense paraules. Quina reflexió més maca!!

    ResponElimina
  8. Sense paraules. Quina reflexió més maca!!

    ResponElimina
  9. Sense paraules. Quina reflexió més maca!!

    ResponElimina
  10. Cal observar el nostre entorn, ser pacients, valorar les meravelles de la natura ... així aconseguirem acariciar la felicitat!

    ResponElimina
  11. Només en l'atenta observació de la natura que ens envolta trobem el veritable sentit de la nostra pròpia natura... Cal anar practicant l'observació, des de la humilitat i oberts a l'aprenentatge. Segur que tu ja ho has descobert, si no fos així no formularies aquesta pregunta que té tant sentit!

    ResponElimina
  12. Avui llegia un escrit de Roland Barthes molt adient amb aquesta reflexió. Una fotografia és com un mot, sempre vol dir alguna cosa. En ambdós casos, "la forme ne se pose que pour s'absenter au profit d'un réel supposé : celui de la chose dite ou de la chose représentée". Per Barthes aquesta fatalitat uneix l'escriptor i el fotògraf. Som animals del llenguatge i la representació, per això parlem i parlem de la natura fins al punt que arribem a oblidar-la. Les filosofies orientals ho han encertat molt més, ja que cerquen el buit i la unió amb la natura. El monisme -també Spinoza ho fou, no ho oblidem- es contraposa al dualisme occidental que ha dominat, com a mínim, des de Descartes. En l'hinduisme, en canvi, l'esperit de la natura és el mateix esperit que el dels humans. En el budisme els nostres conceptes són efímers i il·lusoris i la natura és una manera de connectar amb allò que resta més enllà de les definicions. En l'art japonès el traç ràpid o l'apunt d'un haikú són maneres de no encadenar-se a l'excés de conceptualitzacions. La distància entre la natura i l'artista no existeix, aquí, perquè tots dos formen part de la mateixa unitat.

    ResponElimina