36. Per què els humans intentem crear art copiant la naturalesa quan no hi ha art més bell que la pròpia naturalesa? I per què la ignorem al dia a dia si després la volem representar o copiar?
Potser perquè només valorem allò que ha tocat l'ésser humà i ens obsessionem en posseir-ho, quan la seva essència es troba en el seu estat més "salvatge", més natural. És més, potser perquè som incapaços d'adonar-nos que les coses que tenen més valor són aquelles que no tenen preu. El que és obvi, és que si som capaços de destruir quelcom com la naturalesa, que és, de fet, el que dóna lloc a la nostra existència, és perquè no la valorem prou!
Només en l'atenta observació de la natura que ens envolta trobem el veritable sentit de la nostra pròpia natura... Cal anar practicant l'observació, des de la humilitat i oberts a l'aprenentatge. Segur que tu ja ho has descobert, si no fos així no formularies aquesta pregunta que té tant sentit!
Avui llegia un escrit de Roland Barthes molt adient amb aquesta reflexió. Una fotografia és com un mot, sempre vol dir alguna cosa. En ambdós casos, "la forme ne se pose que pour s'absenter au profit d'un réel supposé : celui de la chose dite ou de la chose représentée". Per Barthes aquesta fatalitat uneix l'escriptor i el fotògraf. Som animals del llenguatge i la representació, per això parlem i parlem de la natura fins al punt que arribem a oblidar-la. Les filosofies orientals ho han encertat molt més, ja que cerquen el buit i la unió amb la natura. El monisme -també Spinoza ho fou, no ho oblidem- es contraposa al dualisme occidental que ha dominat, com a mínim, des de Descartes. En l'hinduisme, en canvi, l'esperit de la natura és el mateix esperit que el dels humans. En el budisme els nostres conceptes són efímers i il·lusoris i la natura és una manera de connectar amb allò que resta més enllà de les definicions. En l'art japonès el traç ràpid o l'apunt d'un haikú són maneres de no encadenar-se a l'excés de conceptualitzacions. La distància entre la natura i l'artista no existeix, aquí, perquè tots dos formen part de la mateixa unitat.
Sense paraules, molt bé
ResponEliminaSuper xulo, m'ha fet reflexionar molt perquè no acostumem a valorar el que tenim al nostre abast.
ResponEliminaEli Català
Super xulo, m'ha fet reflexionar molt perquè no acostumem a valorar el que tenim al nostre abast.
ResponEliminaEli Català
És molt bonic, indica un riu que comença a seguir el seu curs, com el nostre.
ResponEliminaÉs molt bonic, indica un riu que comença a seguir el seu curs, com el nostre.
ResponEliminaUn administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaMolt cert!!!
ResponEliminaPotser perquè només valorem allò que ha tocat l'ésser humà i ens obsessionem en posseir-ho, quan la seva essència es troba en el seu estat més "salvatge", més natural. És més, potser perquè som incapaços d'adonar-nos que les coses que tenen més valor són aquelles que no tenen preu. El que és obvi, és que si som capaços de destruir quelcom com la naturalesa, que és, de fet, el que dóna lloc a la nostra existència, és perquè no la valorem prou!
ResponEliminaQuin comentari, Pol! Estàs a l'alçada dels millors comentaristes. I que encertades les teves paraules. Hi estic completament d'acord.
EliminaSense paraules. Quina reflexió més maca!!
ResponEliminaSense paraules. Quina reflexió més maca!!
ResponEliminaSense paraules. Quina reflexió més maca!!
ResponEliminaMolt ben pensat!
ResponEliminaCal observar el nostre entorn, ser pacients, valorar les meravelles de la natura ... així aconseguirem acariciar la felicitat!
ResponEliminaL'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponEliminaNomés en l'atenta observació de la natura que ens envolta trobem el veritable sentit de la nostra pròpia natura... Cal anar practicant l'observació, des de la humilitat i oberts a l'aprenentatge. Segur que tu ja ho has descobert, si no fos així no formularies aquesta pregunta que té tant sentit!
ResponEliminaAvui llegia un escrit de Roland Barthes molt adient amb aquesta reflexió. Una fotografia és com un mot, sempre vol dir alguna cosa. En ambdós casos, "la forme ne se pose que pour s'absenter au profit d'un réel supposé : celui de la chose dite ou de la chose représentée". Per Barthes aquesta fatalitat uneix l'escriptor i el fotògraf. Som animals del llenguatge i la representació, per això parlem i parlem de la natura fins al punt que arribem a oblidar-la. Les filosofies orientals ho han encertat molt més, ja que cerquen el buit i la unió amb la natura. El monisme -també Spinoza ho fou, no ho oblidem- es contraposa al dualisme occidental que ha dominat, com a mínim, des de Descartes. En l'hinduisme, en canvi, l'esperit de la natura és el mateix esperit que el dels humans. En el budisme els nostres conceptes són efímers i il·lusoris i la natura és una manera de connectar amb allò que resta més enllà de les definicions. En l'art japonès el traç ràpid o l'apunt d'un haikú són maneres de no encadenar-se a l'excés de conceptualitzacions. La distància entre la natura i l'artista no existeix, aquí, perquè tots dos formen part de la mateixa unitat.
ResponElimina